que/què

Abans fèiem servir el lo neutre. Després ens varen convèncer que calia enraonar sense aquesta partícula i l'havíem de substituir per el. Però, de vegades, quan es vol adobar una cosa se n'espatlla una altra. Mireu què vull dir amb aquests exemples:
Lo que passa és que ets un mandrós. (abans)
El què passa és que ets un mandrós. (ara) Segur que aquest què, que hem posat de color vermell, a molta gent li deu semblar correcte. Passa el mateix en aquest altre exemple:
Lo que vull dir és que... (abans)
El què vull dir és que... (ara)
Potser es veuria millor l'errada fonètica si, en comptes de fer servir el per substituir lo, féssim servir allò:
Allò que passa... O bé Allò que vull dir...
Oi que si escrivíssim i pronunciéssim  Allò què passa... o bé Allò què vull dir... ja ens faria mal d'orelles?
Evidentment, les frases correctes són  Allò que passa... o bé Allò que vull dir...
Tant difícil deu ser controlar els dels mitjans de comunicació (especialment la TV) i explicar-los que han de parlar com cal? Si sentim un presentador de la TVC que diu "El què passa..." molta gent pensarà que aquesta és la manera correcte d'enraonar, i escamparan l'errada. Jo li he sentida al President estat de la Generalitat, l'Artur Mas, i tot. Una persona que, pel càrrec que ocupava, hauria de ser un model per a tothom.
Malament rai, amb aquests exemples nefastos. Recordo que la nit del 27-S passat, a la TVC comentaven els resultats electorals i només una persona d'entre els convidats --una dona que es va presentar com a escriptora-- deia El que... Tots els altres deien El què... a dojo.

Un altre aspecte és que ara hi ha la tendència a abusar d'aquest "el que", encara que es pronuncii bé. Moltes vegades és més simple emprar l'altra manera de dir --sense el-- que alhora fa més difícil enganyar-se. Mireu aquests exemples:
"Vull que m’expliquis el que has fet", frase correcta, es pot substituir per "Vull que m’expliquis què has fet". Així no hi ha manera de pronunciar un què quan no tocava, com algú podria fer dient "Vull que m’expliquis el què has fet".
"Digueu-me el que passa", frase correcta, però és més simple dir "Digueu-me què passa" i evitem la confusió de pronunciar "Digueu-me el què passa".
Per tant, doncs, sempre que puguem prescindirem d'aquest el (abans lo) i no errarem tant.

Espanyolades fonètiques

Una de les coses que se sent darrerament a la TV o a les pel·lícules doblades en català és això: "ja" o "jia". Què deu voler dir? Em va costar un xic, però al final ho vaig descobrir: vol dir HI HA! Qui ho diria, oi? La nefasta influència de l'espanyol converteix la nostra llengua en un no res incomprensible.
Per què no hi posen gent catalana, a pronunciar uns diàlegs? Per què s'entesten a fer degenerar encara més la llengua? No n'està prou, de feta malbé?

Paraules escapçades

    Em sembla que abans les úniques paraules que escapçàvem pel darrere eren: moto o amoto, cine, bici i, a vegades, foto, encara que normalment dèiem retratu. És clar que, a l'hora de dir-les, eren molt diferents. Dèiem: amotu, cina, fotu. Ara aquest costum d'escapçar, que sembla molt castellà, s'ha estès molt i ja es diu: cole, profe, senyo, boli, bici, mani, dire, depre, tele, peli...  
     És un canvi que s'ha produït darrerament. No sé si se n'ha de dir una evolució o una corrupció. El mal és pels mots tallats que acaben amb "e" o amb "o" perquè sonen com si fossin mots castellans: cole, profe, senyo, dire, depre, tele... i si aquí hi afegim els noms de les persones que també tallem: Montse, Rafa, Sebas, Salva..., la fonètica del parlar habitual se'ns castellanitza.

La essa final de síl·laba

     Tan els castellans com els francesos no saben fer les síl·labes acabades en "s".
     Mireu si sabeu què són aquestes paraules castellanes que sentim ben sovint: " ajco, frejco, pijcolabi, rajcar, pejcar. Ja veiem que volen dir: asco, fresco, piscolabis, rascar, pescar.
    I als francesos els passa el mateix i encara més, perquè ells la "s" ja ni l'escriuen. Hi posen un accent circumflex. Mirem aquestes paraules: fête, conquête, crêpe, hôtes, honnête, tempête, pâques. Més paraules castellanes d'aquestes: "bojque, trajto, ojcuro, cajto, cajtor, rajtro, fiejta, rejto, rejta ... Que volen dir: "bosque, trasto, oscuro, casto, castor, rastro, fiesta, resto, resta..."

    Un avantatge més de ser catalans. Sabent el català i el castellà tenim unes possibilitats fonètiques molt extenses que ens facilita la pronunciació dels altres idiomes.

El so i el significat

    Hi ha una colla de paraules que, quan les diem, només es distingeixen pel so obert o tancat de la e o de la o. Mirem-ne uns exemples:
    "La lloca cóva els ous en una còva".
    "Té, beu-te aquesta tassa de tè".
    "Encara sòrt que no és sórd".
    "Ho va fér de bona fè".
    "Aquell ós es menja un òs".
                     Hi hem posat molts accents amb finalitat fonètica     "Si em mòc em cau el móc."
    "El moliner, de gra n'ha mòlt mólt".
    "És una errada lléu i ara no em llèu d'esmenar-la.
    "D'aquí no rès faran el rés del parenostre".
    "Amb el llum enfóca la fòca".
    "Sóc assegut en aquell sòc.
    "Encara ens hi estarem un mès més.
    "El méu gat fa mèu mèu.
    "Quants sóu que cobreu aquest sòu?
    "Un pneumàtic sempre es vèn ple de vént.
    "Còm heu pogut traginar aquest cóm tan gros?     
    "Si no li agradés ja fóra fòra.
    "M'ha dit que marqués la maleta del marquès.
    "Aquell altre cartell s'ha desprès després.
    "Les gallines ja són a jóc". "Un jòc de cartes".
    "Els membres de la córt han arribat a un acòrd?
    "En Josep sèu al séu lloc". "La Sèu episcopal".
    "Aquest bè no camina bé.
    "Vénen al mercat i hi vènen verdures".
    "Llavòrs no cal plantar aquestes llavórs ".
    "Són dos que fan un sòn ".
    "Aquí sóbre tinc un sóbre que em sòbra ".
    "Dóna els cèntims a la seva dòna".
    "Fem un mès més de vacances".
    "Aquell paper era sec i tenia un sec al mig."   "Aquell pobre home ha quedat mig cec".
    "De blat mòlt ja en tenim mólt."
    "Un jòc de cartes". "Les gallines ja són a jóc."
    "La terra té dos pòls, el nort i el sud.". "Qui no vulgui póls que no vagi a l'era".

        A vegades, emperò, hi ha paraules que s'escriuen i es pronuncien igual i són paraules diferents.
Aquí hi tenim uns exemples:
    "Som set que tenim set".
    "S'ha fos com si fos fet de cera".
    "Sec a taula i menjo pa sec".
    "Ara tenim un telèfon nou i el seu número no té cap nou".
    "L'avi és allà tot sol prenent el sol".
    "Ja t'he dit que treguis el dit d'aquí".
    "Diumenge vinent aneu a la neu"?
    "Si el glas ja fos fos, en compraríem més".
    "Qui mena aquesta mena, de ramat".
    "Tens aquest múscul molt tens".
    "Al cap no me n'hi cap cap més".
     El diccionari diu que un féu és un "domini de què un senyor era investit pel sobirà". També és del verb fer: "Què hi feu aquí?"
    "Si vols no cal que vinguis". "Sí que vindré". "El si matern".
    "Ha tret la pistola però no ha disparat cap tret".
    "Tos és un adjectiu possessiu: "Tos ulls em diuen ben clar que sí...". També és un substantiu: Tenir tos és senyal de constipat.
    "Un gall fer". "Fer els deures".
    "En Joan té un bon cor". "Un cor que canta a tres veus".
    "Aquell llibre nou és el que fa nou".

Noms de lletres i paraules pronunciades en castellà

     És ben freqüent cometre l'error de pronunciar en castellà la lletra C, quan forma part d'una sigla.
D'aquest so se'n diu "so interdental fricatiu sord" (Eugeni S. Reig).
      A vegades diem les sigles lletra per lletra, així: PSC, UCD, ABC, CO₂, CD que haurien de sonar: "pe-essa-sé" i "u-se-dé", "a-be-sé", "se-o-dós" sense fer la "c" com si fos una la "z" castellana. 
     Altres vegades hi ha vocals i pronunciem la sigla, no lletra per lletra, sinó com si fos una paraula, fent-hi també el so de "z" castellana. Per exemple: CIU que hauríem de dir "siu", UCI que l'hauríem de fer: "ussi", ONCE que seria: "onse" etc.
     Potser el cas que resulta incomprensible és el de la BBC que es podria dir en anglès: bi-bi-si, ara que tots sabem tant d'anglès o si no, en català be-be-se, doncs no, sempre hem de sentir be-be-ce en castellà. 

El lingüista Eugeni S. Reig ens comenta aquest tema: 
La c i la z castellanes
En castellà, la lletra z davant de totes les vocals i la lletra c davant de la e i de la i, es pronuncien amb so interdental fricatiu sord. Eixe so no existix en la nostra llengua i els valencians hem tingut sempre molta dificultat per a pronunciar-lo, per eixe motiu, abans, un valencianoparlant, quan parlava castellà, pronunciava la z castellana com si fóra una s sorda. Però tants anys d’escola en castellà i el bombardeig constant, massiu i despietat dels darrers decennis de ràdio i televisió en castellà han fet que, per fi, els valencians hàgem deprés a pronunciar la z castellana i a dir zarzamora i zozobrar com Déu mana. La qüestió és que ara ens n’hem passat de rosca i, no únicament pronunciem la z castellana quan parlem castellà, és que ho fem també quan parlem valencià. És habitual que els valencians, parlant valencià, pronunciem ABC, PC, PSC, ONCE, CO₂, Garcia, Albacete, Zamora, amb so interdental quan hauríem de fer-ho amb so sibilant que és com ho hem fet tota la vida. I, damunt, pronunciem amb z castellana paraules i sigles corresponents a altres llengües que s’escriuen amb c o amb z, com ara CD, UNICEF, zoom, zapping o Alzheimer, quan eixa c o eixa z no representen el so interdental en la llengua d’origen. Eixa pronúncia denota una dependència servil del castellà molt lamentable. Per desgràcia, els mitjans audiovisuals fomenten eixa pronúncia inadequada quan haurien de fer, exactament, l’operació oposada. 
Hem d’esforçar-nos a pronunciar la z castellana com a s sorda quan parlem valencià. Enriquir el valencià amb el so interdental fricatiu sord no té cap avantatge. Cap ni un.

     Un altre cas és el que ens fa notar l'Albert Jané en la seva gramàtica "Signe". Ens comenta que tothom diu bé paraules com ara: pare, mare, llebre, febre, fent la "e" final com a vocal neutra que és i, en canvi, tant sovint pronunciem en castellà altres paraules: torre, base, espècie, piràmide, sèrie, frase, cúspide, catàstrofe, barbàrie, calvície i molts noms propis: Balmes, Sitges, Vives, Blanes, Pedralbes.

Vocals mudes

Hi ha una colla de vocals mudes que ja no les escrivim i hi posem un apòstrof. Per exemple:
    "el armari" --> "l'armari". Ens deixem la "e" de l'article "el".
    "la àvia" --> "l'àvia". Ens deixem la "a" de l'article "la".
    "de esma" -->"d'esma". Ens deixem la "e" de la preposició "de".
Emperò n'hi ha d'altres de vocals mudes que s'escriuen però no s'han de pronunciar pas perquè se'n troben dues de seguides. 
Exemples: "Cinquanta euros" --> "cinquanteuros".      "Quaranta anys" --> "quarantanys".
                 "Una altra" --> "unaltra".                   "Cada hostal" --> "cadhostal>.
                 "Dotze ous" --> "dotzous".                "Bona impressió" --> "bonimpressió.
                 "Bona eina" --> "boneina".                "Bona olla" --> "bonolla".
                 "Banda ampla" --> "bandampla".

Mots acabats en -st-

Hi ha paraules com: "agost" i "cost", que molta gent les pronuncia sense la "t" final i llavors sovint fa canviar el sentit d'allò que es diu. Així, quan diuen: "el mes d'agost" sembla que diguin "el mes de gos" i si diuen "el cost del viatge" sentim "el cos del viatge".
Tant de bo que diguéssim les "t" finals, tal com fan al País Valencià. Però, si més no, conservem les que ens queden. 
També hi ha les paraules acabades en -rt-, com ara, "fort, tort, sort, mort, hort". Totes són amb la "o" oberta. Si ens deixem la "t" i fem la "o" tancada, es confondrà "l'amor" amb "la mort", l'"or" amb "l'hort", etc. 

L'avantatge de la "s" sonora

 Hi ha algunes paraules que es confondrien si no tinguéssim la "s" sonora. Mirem-ne exemples:
"Les obres" i "les sobres". "Les ales" i les sales". "Desastre" i "de sastre". "Els astres" i "els sastres". Els alts" i "els salts". "Més OPES" (OPA = oferta pública d'adquisició) i "més sopes". Podríem afegir-hi un exemple castellà: "La sabes" i "las aves".

Estudio, copio...

Sovint es diuen malament les paraules: "estudio", "copio", "canvio", "anuncio", etc. que s'han de dir "es-tu-di-o", "co-pi-o", can-vi-o", "a-nun-ci-o" i no "es-tu-dio", "co-pio", can-vio", "a-nun-cio" que seria castellà.

      La lletra negreta indica on hi ha l'accent prosòdic

---

Què us semblaria que les paraules, "confio", "refio" i "desafio" les diguéssim "con-fio", "re-fio" i "de-sa-fio". Segur que ens faría mal a les orelles, perquè estaria malament en castellà i en català. Doncs dir "es-tú-dio", "cò-pio", càn-vio" ens haurien de fer el mateix mal.

El so i el significat

Hi ha una colla de mots que en la llengua parlada només es poden distingir si els pronunciem bé. Aquí hi ha els que hem trobat. Hi indiquem en cursiva si la vocal és oberta o tancada:

    bot (bót pel vi) - bot (bot de saltar, botar) - vot (vòt de votar o religiós)
    bóta (bóta de posar-hi vi) - bota (bòta de calçar)
    casa (edifici o del verb casar) - caça (de caçar)
    cec (céc que no hi veu) - sec (sèc de secar o de seure)
    colla (còlla un grup) - colla (cólla del verb collar)
    cosa (còsa) - coça (cóssa o cop de peu)
    com (còm adverbi) - com (cóm de menjar)
    deu (dèu número) - deu (dèu d'aigua) - déu (déu del cel)
    feu (fèu de feudal) - feu (féu del verb fer)
    fosa (fósa de fondre) - fossa (fóssa o clot per enterrar)
    joc (jòc de jugar) - jóc (jóc de les gallines)
    lleu (lléu que no és greu) - lleu (llèu del verb lleure)
    llosa (llòsa de pedra) - llossa (llòssa o cullera)
    ma (ma dreta o esquerra) - ma (ma possessiu)
    més (més advervi de quantitat) - mes (mès de l'any)
    meu (mèu del gat) - meu (méu possessiu)
    moc (móc del nas) - moc (mòc de moure)
    molt (mólt adverbi) - molt (mòlt de moldre)
    mos (mós de menjar) - mos (mus possessiu)
    ós (ós animal) - os (òs p.e. de la cama)
    raça (raça biològica) - rasa (rasa de regar)
    res (rés de resar) - res (rès adverbi)
    rosa (ròsa flor) - rossa (róssa de color ros)
    sa (sà de bova salut) - sa (sa possessiu)
    sec (sèc de seure) - cec (céc de no veure-hi) - sec (sèc com el pa o un rierol) - séc (séc de la cama o dels pantalons)
    seu (sèu de seure) - seu (sèu de residència) - seu (séu possessiu)
    sóc (sóc d'ésser) - soc (sòc de llenya)
    són (són del verb ésser) - son (sòn de dormir)
    sord (sórd que no hi sent) - sort (sòrt d'afortunat)
    sou (sóu d'ésser) - sou (sòu de qui treballa)
    vens (vèns de vendre) - vens (véns de venir)
    seré (seré del verb ésser) - serè (adjectiu)


Amb el mateix so i significat diferent

    creu (crèu de creure) - creu (crèu de sant crist)
    do (dó de donar) - do (dó nota musical)
    fa (fà del verb fer) - fa (fà nota musical)
    fals (fàls no verdader) - falç (fàls de segar)
    fas (fàs del verb fer) - faç (fàs cara)
    fer (fér del verb fer) - fer (fér de fera)
    fi (fi llis) - fi (fi de final)
    fos (fós d'ésser) - fos (fós de fondre)
    moll (mòll de mullar) - moll (mòll del mar) - moll (mòll tou)
    nou (nòu contrari de vell) - nou (nòu numeral)
    pas (pàs de caminar) - pas (pàs negatiu)
    ric (ric de diners) - ric (ric de riure)
    sed (sèd de veure) - set (sèt número)
    cap (cap substantiu) - cap (cap adverbi)

Sons que sabem fer bé i a vegades fem malament

Aquí farem un recull de diferents sons que sovint es fan malament, tot i que tothom els sap pronunciar bé.

Les paraules amb "x" que sona "gz":
      "executar", "exercici", "exemple", "exèrcit"
i d'altres de semblants, moltes vegades es diuen malament com si s'escrivissin amb "j" com en castellà, i es diu incorrectament:
      "egecutar", "egercici", "egemple" i "egèrcit".

---

o també d'altres diuen:
      "ecgecutar", "ecgercici", "ecgemple" i "ecgèrcit".
Què ens semblaria si les paraules: "examen", "exit", "òxid", "axial" les pronunciéssim "ejamen", "egid", "ogid", "agial", o bé: "ecjamen", "ecgid", "ocgid", "acgial"? Ens faria mal a les orelles. Doncs el mateix mal ens hauria de fer en sentir "egecutar", "egercici", "ejemple", etc.
Cal dir: "egzecutar", "egzercici", "egzemple", "egzèrcit", ... "

Paraules acabades en dues consonants
Mirem els exemples següents:
                   "cos i cost", "l'amor i la mort", "sor i sort", "cor i cort", "far i fart", "mar i mart"
    i també:  "tard", "just", "fort"...
Són paraules que sovint es diuen prescindint de la "d" o de la "t" finals. El bon català marca bé la consonant final. Actualment passa molt que es diu "cos" quan cal dir "cost" o es diu "la mor " per "la mort" (aquí, a més, hi ha la "o" tancada i la "o" oberta). No es pot confondre la "mort" de JC amb l'"amor" de JC, ni una monja: "sor" amb la fortuna: "sort" ni el "far" de Calella amb estar "fart" de Calella o confondre anar a "mar", que és molt a prop, amb anar a "mart", que és molt lluny, etc.

La ela catalana

    És un dels sons decisius de la nostra llengua. No s'hi sol donar gaire importància i en té molta. Ara ho veurem.
    La ela catalana és ben diferent de la castellana que és com la francesa. Si pronuncies les paraules "igual" o "final" en bon català, la llengua toca el paladar a prop de les dents de dalt. Aquest contacte de la llengua amb el paladar és molt suau i la "a" que la precedeix es pronuncia ben oberta i ben catalana.     

---

Si pronunciem aquestes paraules en castellà, haurem de posar la llengua ben punxeguda, més endarrere, tocant el paladar lluny de les dents de dalt, la "ela" surt molt esmolada i la "a" que porta al davant s'acosta una mica a la "e".

Tot això fa que si no fem les "eles" ben catalanes, el conjunt de l'enraonar quedi molt castellanitzat. Si es fan malament les "eles", tot sembla foraster, ja no és la nostra llengua, per correctes que siguin tots els altres sons.

Mireu de dir la paraula "diagonal" en català i en castellà. Ha de sonar molt ben diferenciat. Aquesta paraula, a Barcelona, sempre m'ha semblat que es diu en castellà. Gent de molt bon català la pronuncien amb la "ele" castellana. A Reus, i potser en altres llocs, hi diuen la paraula "hotel" amb una "ela" punxeguda. Llavors això fa que la "e" sigui tancada i la paraula "hotel" acaba que es diu en castellà.

El castellà es parla amb la punta de la llengua, els llavis i les dents, en canvi, el català surt de més endins. Les vocals obertes, inexistents en castellà, i les consonants més suaus, fan que, en català, es faci servir tota la boca i que surti del fons. Proveu-ho dient primer "català" i després "catalan". (Aquí procurant imitar l'Aznar. T'hi ajudarà si dius: "quetelén" amb les es ben tancades i la ela ben castellana).

Per fer la nostra "ela", la llengua ha de tocar molt poc al paladar.

No són diftongs

Les gramàtiques solen parlar molt dels diftongs per tal de prevenir les errades d'ortografia a l'hora de posar accents, dièresis o el guionet per tallar la paraula al final de la ratlla. Però aquí hi ha un problema de fonètica greu i molt poc valorat. Molts professionals, a la ràdio i a la TV, no se n'adonen.

---

Els diftongs que hi ha en català només són aquests: AI, EI, OI, AU, EU, OU que els formen una vocal forta (A, E, O) i una de feble (I, U) i aquests altres: UI, IU, UU que en tenen dues de febles.

No són diftongs els grups de vocal feble més vocal forta: IA, IE, IO, UA, UE, UO.
Hi ha algunes excepcions:

a) Quan hi ha tres vocals juntes i la del mig és una I o una U. Llavors la I o la U fan diftong amb la vocal següent:
    Ex.: no-ia, re-ia, de-ia, re-ial, di-uen, mo-uen, re-iet, hie-na.
b) Si un mot comença en I seguida d'una altra vocal:
    Ex.: io-de, iam-be, hie-na, io-gurt. (Aquí l'article no s'apostrofa: "el iode", "la hiena", "el iogurt").
c) Quan la G o la Q van seguides d'una U:
    Ex.: qua-li-tat, qües-ti-ó, llen-gua, qua-tre, ai-gües, quo-ta, quant. ("SIGNE" de l'Albert Jané. 1962)

El problema gros no és pas l'ortografia sinó la fonètica. D'escriure-ho ja en sabem força. En castellà sí que són diftongs: IA, IE, IO, UA, UE, UO. Per tant, és pronuncien com una sola síl·laba. En català són dues síl·labes i així cal que ho pronunciem.

Altre cop el castellà ens malmet la nostra llengua. De fet, som nosaltres que deixem que el castellà ens domini. Els diftongs és un cas difícil perquè, a vegades, costa de trobar-hi la diferència a l'hora de pronunciar-ho. No hi tenim l'orella prou fina i en general, no se n'és gaire o gens conscient.

Una paraula que ens dirà clarament si fem una bona pronunciació és: "imaginació". Només cal observar si diem "imaginació", reforçant la síl·laba "ma" o bé "imaginació", reforçant la "gi". Ja veiem que el primer cas és incorrecte perquè porta a dir: "i-ma-gi-na-ció", fent el grup "ió" com a diftong i el segon: "i-ma-gi-na-ci-ó". És el correcte.

Ara hi posarem més exemples per tal de poder fer un bon exercici de fonètica.

La paraula "canviarem" és can-vi-a-rem i no can-via-rem.
Per aprendre a dir-ho bé, fixem-nos que cal reforçar la síl·laba "vi". Aquí posarem en negreta la síl·laba que cal reforçar:
Direm: "can-vi-a-rem" i no "can-via-rem" que seria pronunciat en castellà.

La paraula "aviat" és a-vi-at i no a-viat
Direm: a-vi-at i no a-viat.

La paraula "pronunciem" és pro-nun-ci-em i no pro-nun-ciem
Direm: pro-nun-ci-em i no pro-nun-ciem.

La paraula "continuació" és con-ti-nu-a-ci-ó i no con-ti-nua-ció
Direm: con-ti-nu-a-ci-ó i no con-ti-nua-ció.

La paraula "estudiem" és es-tu-di-em i no es-tu-diem
Direm: es-tu-di-em i no es-tu-diem.

 Podríem practicar-ne més:
con-ti-nu-i-tat, o-ri-en-ta-ci-ó, ve-ï-nat, re-fe-rèn-ci-a, dif-tè-ri-a, con-ti-nu-a-rem, cons-ci-èn-ci-a-ci-ó, po-tèn-ci-a, o-ra-ci-ó, vi-ru-lèn-c-i-a, im-me-di-at (i no im-me-diat), su-at, co-pi-at, ca-mi-ó (no ca-mió), re-fu-gi-at, re-u-ni-ó .

Ara una paraula molt especial:    
Justament la paraula "especial"
La frase "És un ... molt especial", tal com es diu ara, va venir d'Amèrica, fa una colla d'anys. La sentíem a les pel·lícules. Allà la vàrem aprendre. Ara a la radio, a la TV i per tot arreu, tot és especial: el dia que som, el convidat que entrevisten, el cantant que actua... Sol ser el recurs de quan no hi ha res d'especial. Abans no hi havia gaire res que ho fos d'especial. Ara tot ho és. Per això, caldrà tenir un interès especial a dir-la bé: S'ha de dir "es-pe-ci-al" i no "es-pe-cial com malauradament es diu tan sovint.
Ara quan es diu d'algú que "és especial", és un elogi, però quan es diu que "és una mica especial" ja veiem que tornem al sentit crític de sempre.

Finalment, cal anar alerta amb la paraula "circuit": no porta dièresi. Cal dir cir-cuit i no cir-cu-it. Ha de sonar com quan diem l'arròs ja és cuit.

El so "ll" o ela palatal

    És un só que es troba en perill d'extinció. El castellà l'ha perdut ja fa una colla d'anys. Potser ara ja quasi ningú no el sap fer. El català va pel mateix camí. Però el mal del català és que té moltes més paraules que van amb aquest so.
    En castellà, perdre el so "ela palatal" és greu; en català és catastròfic. Al "Diccionari català-castellà i castellà-català" de Francesc de B. Moll hi ha 812 paraules catalanes que comencen amb "ll" i de castellanes només n'hi ha 58. Una de cada catorze.

---

    Si suposem que la proporció es compleix també per aquelles "ll" que són entremig o al final de paraula, això voldrà dir que per cada paraula que té "ll" en castellà n'hi ha unes catorze en català. Si no fem bé el so "ll" llavors hi ha milers de paraules catalanes que es pronuncien malament.

    Us heu fixat el mal d'orelles que suposa parlar de segons què i no saber fer la ela palatal?
    Es pot parlar de "llibres", (gibres o iibres)? de "lleis" (ieis. geis)? o de "lletres" (ietres o getres)? Tothom veu que no i que es fa el ridícul. I de "llinatges", "llums", "lladres", "llocs", "vells", "balls", "llamps" i "llampecs"...

    Heu sentit un anunci d'una cadena d'alimentació que diu que a les seves botigues podreu "escuir" els "miiors" aliments? L'anunci es veu clarament que és doblat del castellà. No han trobat ningú que sàpiga dir "escollir" i "millors"? TV3 no podria ser més exigent? O ja ho dóna tot per perdut i que ja no hi ha res a fer?

    Sense fer bé el so "ella" el nostre enraonar fa "iàstima"

    Però és molt fàcil d'aprendre a pronunciar-la. Provem-ho.
    Cal posar la llengua tocant al paladar, sense tensar-la, ben tova, plana i no només la punta sinó tota la llengua. Que hi toqui sobretot del mig.
    Un cop posada així la llengua, ja podem provar de dir-ho amb la a i la o que són més fàcils de dir:
Primer amb una sola síl·laba:
                 "lla:" "llar" "llac", "llam"                                                "llo:" "lloc" "llom" "llot".
Ara amb dues o més síl·labes:
                 "lla" (tònica): "llàstima", "llàgrima", "llàntia"                "lla" (àtona): "llampec", "llanterna", "llamborda".
                 "llo" (tonica): "llosa", "lloro", "lloca".                            "llo" (àtona)): callo, emmirallo, lloable.
Ara amb "ll" al final.
                  all: "raspall", "mirall", "treball",                                   "oll": Ripoll, fonoll, trontoll.

    Ara amb la e, la i i la u:
Primer amb una sola síl·laba:
        "lle:" "llec" "llet", "llest"                            "lli:" "llims" "llit" "llis".                         "llu:" "llus", "llum" "lluc" .
Ara amb dues o més síl·labes:
                             "lle" (tònica): "llesca", "llera", "llépol"                "lle" (àtona): "alletar", "fulletó".
                             "lli" (tonica): "llima", "allisa", "pallissa".             "lli" (àtona)): "llimar", "allisar", "falli".
                             "llu" (tònica): "lluca", "lluita", "rellum".               "llu" (àtona): "llumeta", "lluitava","lluminós".
Ara amb "ll" al final.
           "ell": "castell", "rampell", "garbell".             "ill": "conill", "cordill", "renill" .           "ull": "reüll".

     Per anar bé, aquest so "ll" s'hauria d'aprendre a fer de petit. Quan s'és gran ja costa molt més.
     Els pares i mares i els mestres (i potser millor els avis i àvies) n'haurien de ser ben conscients, d'això.

     A vegades es sent a dir que per les comarques de Girona i Vic sempre fan una "i" allà on hi ha una "ll". Llavors et diuen allò de: "En un paié de paia moia...". Així sembla que es treu verí al tema de les "ll". 

Certament que molts parlants d'un bon català diuen ui en comptes d'ull, cèia en comptes de cella, paia i paier en comptes de palla i paller, etc. Però aquests parlants saben fer la "ll". Saben dir i diuen ben dit: llibre, llapis, llum, llengua, llavi, llauna, llebre, llei,... Aquestes paraules en què hi posen la "i" en comptes de la "ll" solen ser les que en castellà van amb "j" (ojo, ceja, paja, pajar, etc). Per tant, s'ha de considerar una forma dialectal ben legítima del català.

        Llegiu un comentari del lingüista Eugeni S. Reig: El ieisme.                      

Mireu un recull de frases de la cuina de TV3:

La "eia"
La cuina de TV3. 17 a 21 de maig del 2010.

      Aquesta setmana a TV3 un jove cuiner, en Xavier Lorés, eixerit i trempat, ens ensenya a fer uns plats que segur que ens hi lleparíem els dits. A nosaltres, però, fanàtics de la llengua, ens fa esgarrifar. No sap fer el so de la ela palatal. No sap fer la "ll". Ens ha dit coses com aquestes:
   "Abans de buiir".
   "Aiioli amb un gra d'ai".
   "Taiem el cap del peix".
   "En una paeia calenta".
   "Com més calent miió".
   "Primer s'ha de muiar".
   "Una cuiera i una forquiia".
   "Hi posem tres ais".
   "Fer ioc". "Us aconseio".
   "Arrencar el bui". "Fer buiir". "Fins que buii".
   "Ho muiem amb una mica d'aigua".
   "Ai i julivert". "Molt d'ai"."Poiastre taiat".
   "Un parei de fuies de iorer". "Nata ieugera".
   "La iet". "La canyeia". "Un rubei d'ou". "La iimona".
   "Arrencar el bui". "Esperar que quaii". "Muiar amb vi".

      Ja ho veiem, si no sabem fer el so "ll", el català  es torna un idioma malsonant i gairebé inintel·ligible.

---

     En aquestes ratlles hi ha 31 paraules amb el so "ll". Si les traduïm al castellà, veurem que només la paraula "paella" porta el so "ll" i encara és una paraula que els ve del català . El “Diccionario de la lengua española” diu "del valenciano paella". En espanyol , si no saben fer aquest so, gairebé no es nota. Nosaltres, en canvi, tenim moltís­simes paraules amb el so "ll" i, si no el sabem fer, destrossem la llengua.

---

L'ànima de la llengua

Si la nostra fonètica no és bona, la llengua que parlem no val res.

---

Per això es diu que la fonètica és l'ànima de la llengua.

Ja en trauríem ben poc de fer les construccions ben fetes, de conjugar bé els verbs, de posar-hi els nostres pronoms febles, de fer servir els adjectius adients, si després ho pronunciem tot com si fóssim forasters.

Hem de saber fer les vocals obertes i les tancades, les esses sordes i les sonores, el so de la ela palatal (ella) "ll" i de la ela geminada "l·l", les vocals neutres, si som de parla oriental. També el so de la ve baixa "v", que ja només el saben fer al Camp de Tarragona, al País Valencià i a les Illes.

Cal ser molt exigent en aquest aspecte de la nostra llengua. A Anglaterra, els nens tenen classes de fonètica i aquí, a Catalunya, amb una llengua tan feble, això ho tenim ben descuidat. L'exigència de coneixement del català és sempre per escrit o es mira si es sap llegir però no es valora ni es treballa la manera de pronunciar-ho. Caldria que s'exigís a tots els nivells aquest aspecte tant important de l'idioma.

N'hi ha que diuen que la fonètica "és un os dur de rosegar" i, si no saben fer la 's' sonora ni la 'o' oberta, cosa que passa sovint, llavors ens diuen que "és un ós dur d'arrossegar". Que és ben diferent.

     Comentari de l'Eugeni S. Reig: "Millorem la pronúncia"